La Carlina e ’l Renzo
Tucc a parlà di personagg famos… ma anca la dama nera l’è famosa, per numm milanes!
Chi l’è quèlla bèlla sciora, vestida de seda nera che i spos che gh’hann la fortuna de sposass in del nòster Dòmm, veden domà in di fotografii che gh’hann faa in gesa quand gh’è la celebrazion del sò sposalizzi?
Gh’è de partì de lontan, in del medioevo, quand la tradizion la voreva che el scioròtt del paes el gh’aveva el privileg per diritt del “jus primae noctis” cioè, de andà in lètt con la sposa la prima nòtt de matrimòni.
Se capiss che l’unich content l’era lù, el scioròtt.
El pòver spos el mastegava cadènn, ma ghe toccava de sbassà el coo.
La sposa l’era come on berin portaa in del becchee: la podeva domà piang.
Ma i dònn, se sa, conossen mila trucch e la nòstra sposa l’ha pensaa che se nissun saveva che eren spos, el problèma el se risolveva deperlù.
Inscì la Carlina, sposa de Schignano, on borghètt visin a Còmm, la s’è sposada in la gesa piscinina del paes cont el sò Renzo con indòss on bèll vestii de seda nera.
La tradizion la voreva che i spos de Schignano e dintorna portassen on vestii negher elegant inveci del sòlit vestii bianch.
El dì dòpo el sposalizzi i duu spos hinn andaa a Milan e la Carlina l’ha vorsuu mètt-sù el sò vestii de sposa.
A conclusion del gir de la città hinn andaa in Dòmm per vègh la benedizion che la faseva sant e special el sacrament de la soa union.
In sù i terrazz del Dòmm, strètt vun l’alter, on poo per el frègg de la nebbiosa giornada de ottober, on poo perchè i statov ghe faseven paura e suddizion, giraven in quèi camminament cont on pes in sul coeur
A la Carlina, anca se per man al sò Renzo, ghe pareva che i statov la doggiassen cattiv e sever, senza mollalla mai e che savessen tucc del sò gran segrètt.
Ma che gran segrètt la podeva vègh ona pòra tosa de paes?
On quai mes prima, intanta che l’era su la riva d’on torrentèll a dass ona resentada, la Carlina l’aveva incontraa on stranier bèll e incantevol che l’aveva completament striada.
Mancava pòcch mes al matrimòni e la Carlinal’era innamorada del sò Renzo, ma istèss la s’era bandonada in di brasc del forestee con languida passion.
Se fuss minga staa assee el rimors d’avè tradii el sò ver amor e la sensazion spaventosa de vèss stada vittima d’on striòzz, ’sta pòra tosa l’era anca restada in compra.
Intanta che tutti ’sti penser fosch ghe inciocchiven el coo, là in mèzz ai guli, in l’atmosfera greva di marmor involtiaa in la scighera, la sposa la sentiva el coeur schisciaa in d’ona mòrsa de dolor e de disperazion.
Tutt in d’on bòtt, lassada la man del sò spos, la nòstra Carlina, ciappaa la rincorsa, l’ha saltaa la sponda e l’è precipitada in del voeui, sòtta i oeugg inlocchii del pòr Renzo ch’el saveva nagòtt, e ch’el se dava minga pas per la disgrazia che gh’era capitada.
Mister in del mister, el còrp de la Carlina l’era svanii in nient e ’l s’è mai trovaa…
Ècco perchè la figura de ona dòna vestida de seda nera la salta foeura in di fotografii di spos che se unissen in matrimòni in del Dòmm.
La Carlina scomparsa, la compar in di ritratt per fass regordà e dì: «Son chì, son chì… ancamò!».