La Monega de Monscia

Ciao bèlla gent! M’avii ricognossuu? On bèll pattanin biòtt, biscella e biond… cont in man arch e frècc… avii pròppi indoinaa!
Mì son Cupido, quèll ch’el fa innamorà la gent!
Nò, nò, pensi nò ch’el mè laorà el sia ona fèsta in borgh! Vedi on oeugg sbasii de chì… zacch! Colpii! On’oggiada languida là… zacch! Colpida! E l’è bèll’ che faa el pastizz! L’è vera, di vòlt ciappi ona quai cantonada e foo innamorà on veggètt e ona tosa… ma poeu rièssi a riparà al mal che hoo faa: strèppi via i mè frècc… fa on poo mal, l’è vera, ma poeu se guariss a svèlt.
Gh’è poeu di moment che me stuffissi e allora me fermi in su on cornison e cerchi de fà passà el temp inscì; magara vedi on quaicòss dedree ona finèstra che me mètt in saor, e allora me fermi a guardà la gent che sta lì de cà, per vedè ’se fann, ’se disen…
On quai ann fa, in d’on bèll palazz de Milan, apos la Scala,viveva ona famiglia nòbil con tanti fioeu. Gh’era anca ona tosètta,  la pussee piscinina, Gertrude: ona motriada! La m’ha incuriosii per quèll. L’è minga facil troà ona tosètta tanto bèlla e inscì malincònica.
Semper vestida de negher ò de gris, la sorrideva mai, la stava semper deperlee. Anca i sò pigòtt eren malincònich ’me lee, vestii de mònegh ’me lee… ma la piscinina la gh’aveva duu oeugg! Oggiada orgoliosa d’ona nobildòna, con denter tant de quèll foeugh!
Ma i sò gent aveven giamò decis che la tosètta la saria andada mònega, faseven de tutt per esaltà la vita che aveven scernii per lee:
Badèssa del convent de Santa Margherita, a Monscia e faseven finta de minga capì che Gertrude la gh’aveva alter desideri per la soa vita de dòna. Eren tanti i tosann che ghe toccava quèlla fin lì… per mantegnì el patrimòni de la famiglia intregh per el primm fioeu…e lor pensaven che ’sta tosa, in la soa posizion de Badèssa e nobildòna, l’avaria avuu in man tusscòss! Ma cossè?? Mah…. Passaa on poo de temp son tornaa lì… in su quèll cornison… ma la vedevi pù di finestron del palazz… dòpo hoo savuu che l’era stada mandata a studià pròppi in del Convent de Santa Margherita, a Monscia.
Beh, se ona ròbba la me interèssa me ferma nissun: quand seri vesin a Monscia andavi semper a dà on’oggiada a la mia tosètta…
L’era on’educanda come tanti alter. Riverida di mònegh, content ’me ratt de vègh in la scòla la tosa de on nòbil inscii potent, ma lee la gh’aveva intorna i tosann de Cont e Marchès che, carognètt come sann vèss domà quèi de quèll’età, cuntaven-sù tutt quèll che sarien staa in del mond: miee de sciori nòbil e potent de l’alta società, pelizz e vestii pien de naster e “paillettes”, fèst de ball, lus, camerer e fioeu, tanti fioeu de fà ballà in scòssa…
El coo de la Gertrude l’era rosegaa dal dubbi che fòrsi la vita che i sò gent gh’aveven destinaa l’era nò inscì bèlla e invidiabill.
Ògni dì che passava, l’era sò desideri vègh ona vita compagna de quèlla di alter tosann…
Insèma a la domanda ufficial de vèss accettada
in convent come novizia, con l’ausili di Ciao bèlla gent! M’avii ricognossuu? On bèll pattanin biòtt, biscella e biond… cont in man arch e frècc… avii pròppi indoinaa!
Mì son Cupido, quèll ch’el fa innamorà la gent!
Nò, nò, pensi nò ch’el mè laorà el sia ona fèsta in borgh! Vedi on oeugg sbasii de chì… zacch! Colpii! On’oggiada languida là… zacch! Colpida! E l’è bèll’ che faa el pastizz! L’è vera, di vòlt ciappi ona quai cantonada e foo innamorà on veggètt e ona tosa… ma poeu rièssi a riparà al mal che hoo faa: strèppi via i mè frècc… fa on poo mal, l’è vera, ma poeu se guariss a svèlt.
Gh’è poeu di moment che me stuffissi e allora me fermi in su on cornison e cerchi de fà passà el temp inscì; magara vedi on quaicòss dedree ona finèstra che me mètt in saor, e allora me fermi a guardà la gent che sta lì de cà, per vedè ’se fann, ’se disen…
On quai ann fa, in d’on bèll palazz de Milan, apos la Scala, viveva ona famiglia nòbil con tanti fioeu. Gh’era anca ona tosètta, la pussee piscinina, Gertrude: ona motriada! La m’ha incuriosii per quèll. L’è minga facil troà ona tosètta tanto bèlla e inscì malincònica.
Semper vestida de negher ò de gris, la sorrideva mai, la stava semper deperlee. Anca i sò pigòtt eren malincònich ’me lee, vestii de mònegh ’me lee… ma la piscinina la gh’aveva duu oeugg! Oggiada orgoliosa d’ona nobildòna, con denter tant de quèll foeugh!
Ma i sò gent aveven giamò decis che la tosètta la saria andada mònega, faseven de tutt per esaltà la vita che aveven scernii per lee:
Badèssa del convent de Santa Margherita, a Monscia e faseven finta de minga capì che Gertrude la gh’aveva alter desideri per la soa vita de dòna. Eren tanti i tosann che ghe toccava quèlla fin lì… per mantegnì el patrimòni de la famiglia intregh per el primm . La celebre biografia di suor vègnen ignoraa, la soa volontà de dòna gioina e pièna de vita la ven piegada da ona fòrza prepotenta:
quèlla de sò pader e lee la rièss minga a oppònes. Mortificada di reazion di sò gent, la dis al sò papà che la gh’ha pensaa sora e che el sò desideri l’è pròppi quèll de tornà al convent, come novizia.
Da lì tutta la vita la cambia per la Gertrude. In cà tucc la tratten con rispètt. A palazz se dann fèst e banchètt in sò onor e lee la soffriss talment tanto a vedè tutt quèll che la podarà mai vègh che la domanda al sò papà de accelerà el sò trasferiment al convent. Per tutta la famiglia l’è mèj pensà che la tosa l’è pròppi ona santa…
Inscì Gertrude la se ritroeuva, come on leon in gabbia, a viv ona vita che lee la voreva nò… ona vita che la ghe sarà insci strètta, fin a soffegalla…
La piangeva al penser del sò sacrifizzi, a la soa bellèzza inutil…e ’l sò dolor el mètt sòttsora tutt el convent.
La Sciora, inscì la ciamaven, la dimostra de vègh on caratter terribil e la farà pagà ai alter mònegh la soa disperazion, in particolar a quèi che lee la pensava fudèssen responsabil d’avèlla persuasa a scernì quèlla vita grama.
L’aveven nominada “maèstra di educand” ma anca inscì la troeuva la manera de fà dann e la rendeva impossibil la vita di chi pòer tosann che la gh’aveva de invià a ona bèlla sòrt insci diversa de la soa.
Mì stavi mal a vedè la disperazion de quèlla pòra tosa… gh’avevi de fà on quaicòss per iuttalla, ma anca inscì quèll che hoo faa l’è staa pussee on dann che on aiutt per lee.

sò noeuv amis, Gertrude l’ha scritt ona lèttera al sò papà per fagh savè che lee la voreva pù diventà mònega ma tornà a fà la vita de prima e restà in del mond… e maridass.
In del gir de pòcch dì riva la rispòsta de sò pader: la gh’ha de tornà a cà. Lì nissun ghe parla de la soa decision e nanca ghe domanda de còssa la pensa: la tègnen a distanza, lontan de tucc e isolada.
Me par de vedèlla: i sò oeugg inscì orgolios, inscì pien de foeugh
Me pareva che l’amor di chi duu fioeu lì el fudèss ona ròbba inscì bèlla… amor… adèss soo nò se la paròla “amor” la gh’aveva nò el stèss significaa per tucc duu.
Per lù el voreva dì: conquista, orgòli, piasè, trasgression… Per lee tenerèzza, spasim, arlia, amor pur… amor carnal a la fin!
’Me se fa a minga borlagh denter a quèll’età lì, quand el coeur l’è tèner e moresin e se gh’ha in òdi la pròpria condizion? Chi l’è bon de frenà la passion d’on amor rabbios e presoner che cont i tentazion d’on demòni lussiorios el se tramuda in vizzi?
La Gertrude, da quand la cognoss Egidio l’è pussee serèna in la vita de tutt’i dì e i alter mònegh veden con piasè el sò cambiament e tiren on poo el fiaa.
Lù el va a troalla tutt’i nòtt e, se dis in gir, che on para de consorèll, Suor Benedètta e Suor Ottavia, sien al corrent di sò pontèi ma, per rispètt al nòmm de la famiglia de la Gertrude, abbien mai parlaa de ’sta stòria.
Mì, settaa-giò sul scòss del finestron, me pareva de vedè tanta tenerèzza in ’sti duu gioin brasciaa-sù! Mì avevi minga capii che lee la tegniva fòrt el sò òmm con la disperazion de chi el sà che la soa felicità l’è legada a on fil ch’el pò streppass da on moment a l’alter e tornà pù indree. Inscì, l’amor l’è pù giòia ma ona sofferenza che la te consuma on dì ’dree l’alter perchè se sa nò m’el sarà el doman.
Anca se nessun le dis, mì credi che anca la Gertrude ona quai amisa in del convent ghe l’avèss. Hoo savuu che la gh’ha ’vuu dal sò òmm on fiolin, nassuu bèll’e mòrt e ona tosètta, Alma Francèsca, che l’è stada subit portada via dal convent. Del rèst, anca se i stanz de la Sciora eren appartaa, el saria staa difficil scond ai alter mònegh la presenza d’ona pattanina appèna vegnuda al mond.
Alma Francèsca l’è stada poeu adottada da l’Egidio.
In onor a la soa nobiltà, La Mònega de Monscia

Arent al mur del monastee, in doe la Gertrude la gh’aveva i sò stanz, gh’era la cà d’on gioinòtt, on scorlacoo che insèma ai sò amis, canaja ’me lù, se ne impippava de la pubblica autorità e di leg. Anca lù l’era fioeu d’on nòbil e ’l se ciamava Egidio. Lù el sbirciava la Gertrude travèrs on finestroeu e, infolarmaa da la soa bellèzza e da l’idèa de scoeud on fioretton de petitt, on bèll dì l’ha taccaa a discorr con lee… e lee, la desgraziada, la gh’ha rispòst.
Mì hoo pensaa che pian pianin, da tutt quèll parlà fudèss nassuda ona bèlla amicizia e ch’el fudèss rivaa el moment de dagh a quèlla tosa inscì malincònica, on ciccin d’amor. Hoo guardaa l’Egidio:
l’era pròppi on bèll fioeu e ’l pareva sincerament interessaa a Gertrude.
In d’on boff hoo scajaa dò frècc… Purtròpp me son minga incorgiuu che voeuna l’era andada a voeui, ma hoo centraa ben la Gertrude e subit per lee l’è s’cioppaa l’amor.
Son volà via da quèll murètt convint d’avè lassaa chi duu fioeu lì cont el coeur sòttsora.
Hoo savuu pussee tardi che Egidio e Gertrude eren diventaa moros e che lù el passava i nòtt in di stanz de lee dòpo vèss andà denter el convent travèrs la gesa.
Suor Caterina la ven assegnada al servizi de la Sciora del Monastee.
Suor Caterina l’è ona tosa de campagna, de Meda, cont i pomèi
bèi ross e l’anima nètta. Nel gir de pòcch temp la se rend cunt de vèss stada tirada denter in d’on gioeugh pericolos. On bèll dì la Sciora l’ha taccaa lit con la pòra Caterina e l’ha trattada mal. Intant che discuten, la Caterina la se fa scappà che lee «la sa on quaicòss” e che “l’avaria parlaa a chi de doer al moment giust».
I paròll de la Caterina hann faa stremì la Gertrude che, a la prima occasion, ghe l’ha dii al sò Egidio. Mì, semper rampegaa sul scòss del finestron, sentivi quèll che diseven… voreven fà foeura la pòra Suor Caterina perchè la cuntass-sù nò i sò segrètt… Hoo anca cercaa de streppà via la mia frèccia dal coeur de la Gertrude… ma oramai l’era inscì profonda, incarnada, che gh’è staa nagòtt de fà.
E poeu, gh’era in gioeugh la vita… l’amor el cuntava pù nient.
Dòpo pòcch temp, ona mattina Suor Caterina la s’è minga presentada ai sò servizzi. L’hann cercada in la soa stanza e in tutt’i canton, ma la gh’era nò. L’hann ciamada, ma la rispondeva nò: sparida!
Intant che la gent del convent la cercava, hann troaa on bus in del mur de cinta e hann pensaa che la Caterina la fudèss scappada via de lì. Inscì hann proaa a cercalla a Meda, indoe l’era nassuda, a Monscia e in di paragg… ma nissun l’ha mai savuu pù nient de lee. Saria staa mèj, al pòst de andà inscì lontan, se avarissen proaa a scavà lì vesin.
La Caterina, par che la sia stada mazzada da l’Egidio, iuttaa da on para de mònegh, che eren al corrent dal principi de l’amor de la Gertrude. L’Egidio l’ha sconduda in del pollee e, pussee tardi, miss el còrp sòtt-tèrra in la cantina de cà e ’l sò coo, in d’on pozz lontan del convent.
Da quèll moment lì, la Gertrude, che la pensava de vèss finalment libera di penser che la pòra Caterina la podeva dagh, l’ha cominciaa a vedèlla depertutt e sentì in di orègg la soa vos…. La Caterina la diventa la soa ossession, on quaicòss che le tormentava e la ghe impediva de viv. L’avaria preferii vèghela anmò intorna al pòst de sentilla semper adòss, dì e nòtt ’me on fantasma.
Mì vedevi la soa disperazion e savevi nò come fà a iuttalla. Me sentivi anca in colpa per avè combinaa ’sto intracchen… e pensà che me pareva de avè faa on bèll mestee a fai innamorà… ma l’era nò inscì: la passion l’aveva ciappaa el pòst de l’amor e adèss, lor eren ligaa insèma da tutt quèll che l’era capitaa e ris’ciaven, de vèss strusaa via di avveniment.
I vos sù quèll che l’era capitaa in di ultim dì, cominciaven a vèss insistent e la Mader Superiora la domanda, e ghe ven concèssa, on’inchièsta da part del Cardinal Federigh Borromee, consideraa de tucc on òmm giust e onèst.
Suor Gertrude la ven trasferida da Monscia a Milan, al Rifugio Santa Valeria, ona istituzion destinada a ricoerà i vègg baltròcch che eren ciamaa “peccatris pentii”. El Cardinal l’aveva scernii pròppi el Rifugio anca per fiaccà l’orgòli nobiliar de la famiglia de lee. In quèsta istituzion, gestida da on grupp de mònegh, i dònn ospitaa, doeven rispettà di regol inflessibil, anca senza vèss mònegh.
In del primm ann podeven andà via ma, se restaven, doeven impegnass a passà lì el rèst de la vita.
La Gertrude l’è stada condannada a vèss murada viva in d’ona cèlla piscinina, murada anca la finèstra, che la lassava passà domà on fil de lus e murada la pòrta: ghe passava domà el mangià e i pòcch confòrt ch’eren concèss a la condannada.
Suor Gertrude la sortiss de la soa preson domà trèdes ann pussee tardi e la gh’aveva indòss anmò el stèss vestii del dì de la condanna. L’era stracca, magra e malada ma la s’è tirada-sù in pòcch temp e la decid de restà al Santa Valeria per tutta la vita.
Gertrude la diventa on’anima santa e la se dedica a iuttà i dònn ospitaa al Santa Valeria. El Cardinal Federigh Borromee, che ’l gh’aveva con lee on important scambi epistolar, a la fin el comincia a trattalla con benevolenza perchè el capiss che, grazie a particolar sostègn del Signor, l’era diventada on’altra persòna. La Gertrude la se mètt a studià la letteradura religiosa e teologia e con costanza la ghe sta adree ai dònn del Santa Valeria. El Cardinal Borromee ghe da el compit de corrispond, per sò cunt, cont i mònegh che gh’aveven bisògn de vèss consiliaa perchè eren adree a trà via la soa vita e la fed ’me lee. El soo ch’el par strano, ma la Gertrude, pròppi per quèll che gh’è succèss, la rièss a portà on aiutt concrètt a chì l’è in difficoltà.
Quand el Cardinal Borromee el moeur, el sò successor el se preoccupa nò de la pòra Gertrude che la diventa vèggia al Santa Valeria, desmentegada de tucc, cont i sò malann e la soa depression.
La morarà 28 ann dòpo la soa condanna.
E l’Egidio? I primm dì dòpo el trasferiment de Gertrude a Milan el se scond in d’ona cassina de proprietà de la soa famiglia de lù.
Se dis ch’el abbia consiliaa ai dò consorèll ch’hann tegnuu man a Gertrude in la soa stòria, de scappà per minga subì interrogatòri e indagin. El cercarà anca de mazzai perchè podessen nò testimonià la soa relazion con la Gertrude. El ghe rièss nò e i dò mònegh testimoniarann
anca su l’aggrssion de lù.
L’Egidio el se scond in la Serenissima Repubblica de Venezia. El podeva nò stà tranquill perchè el Tribunal de Milan, vist quèll che l’aveva combinaa, l’aveva condannaa a vèss impiccaa. Anca el sò fradèll l’era staa menaa via, i cà de Monscia e ’l rèst del patrimòni de famiglia confiscaa e la pòra mader, che la gh’aveva vottantaquattr’ann, la se troarà in miseria.
L’Egidio el torna a Milan e ’l domanda ospitalità a Ludovich Tavèrna, on Cont sò amis, pien de danee e potent che le fa mazzà, per minga guastà i sò affari cont i autorità spagnoeu.
La soa crappa la sarà insubida al pubblich.
Nò, me pias nò cuntà-su d’on amor finii inscì… adèss hoo finii de cuntà tutta la stòria, voo via e soo nò se tornaroo anmò chì!
Ma… Chi l’è quèlla bèlla tencia che la guarda con fà sornion quèll bèll gioinòtt ben vestii? Scusém… gh’hoo de fà…





Previous  |  Next ]     [ Up  |  First  |  Last ]     (Article 1226 of 1288)